L’APARELL FOTOGRÀFIC TOU: UNA VISIÓ DALINIANA

L’exposició L’aparell fotogràfic tou: una visió daliniana, comissariada també per R.M. Maurell i per C. Galli, presenta 27 reproduccions fotogràfiques organitzades cronològicament segons artistes o etapes de la història de l’art, excepte l’últim apartat, que agrupa referents de Salvador Dalí, les obres dels quals formen part de la seva col·lecció particular i que es poden veure a la Sala d’Obres Mestres del museu.

També es presenten algunes imatges inèdites: les fotografies de Gala i Dalí al Museu del Louvre (Atlantic Press) —adquirides per la Fundació Dalí—, i d’altres poc conegudes com les que Silvio Durante va prendre a Dalí davant l’obra d’Antonello da Messina, la fotografia de Salvador Dalí amb l’oli L’illa dels morts de Böcklin, pertanyent als arxius propis o la de Dalí sota el fresc de l’Aurora de la col·lecció particular de Max Scheler.

S’explora una vessant poc coneguda de Dalí, la de visitant de museus, perquè és aquesta condició l’apropa molt més al visitant del museu que avui homenatgem. Aquest afany de coneixement, sempre tan insaciable, el porta a visitar tot tipus de museus i, fins i tot, a revisitar-ne alguns de manera compulsiva, com el Museo del Prado en la seva joventut, una època que ell mateix es descriu a si mateix com a “monacal, completament dedicat al treball solitari”. Una altra via que s’explora és la formació de la mirada de Dalí. “Aparell fotogràfic tou” és tal i com Dalí defineix l’ull. El Dalí visitant ha permès conèixer com es forma la seva mirada. Aquesta exposició i la següent, titulada Els meus pintors predilectes, ens  mostren la mirada de Dalí cap als seus referents, de quina manera construeix la seva pròpia identitat i com incorpora aquests aprenentatges dels artistes i les obres —que visita i estudia de manera quasi obsessiva— a les seves creacions.

Dalí defineix l'ull com “aparell fotogràfic tou” Rosa M. Maurell i Clàudia Galli, comissàries

L’exposició pretén, així mateix, interpel·lar el visitant i li proposa adonar-se de la mirada pròpia. Queda clar que, per Dalí, els museus eren espais no només d’aprenentatge sinó també de gaudi i de creació. Dalí, que va passar-se bona part de la seva vida visitant museus, dedica la darrera etapa a crear precisament el seu propi museu: el Teatre-Museu Dalí. Un lloc on el visitant no tan sols pot entrar en la ment de l’artista, sinó on també pot comprendre què hauria de ser un museu segons Dalí: un espai que convidés al joc, a l’experimentació.